ziga-zaga

Feia molt de temps que ho duia entre cella i cella i, fa uns dies en tenir l’oportunitat, vaig provar el caiac de mar.

Des de sempre m’ha agradat la mar i tot allò relacionat amb ell, encara que per diverses circumstàncies no hi he tengut gaire relació: una mica de vela i nadar-hi, bàsicament. Ara mir de recuperar el contacte amb l’aigua de diverses formes, que ja vos aniré contant, i una d’elles ha estat el contacte amb aquesta piragua especialment pensada per les característiques de la mar.

El caiac (kayak) és un tipus de piragua tancada que se maneja d’assegut i amb una pala doble. Si és de mar, sol tenir una longitud més gran d’allò habitual (4 o 5 metres) i unes formes a proa i popa adaptades per poder atacar les ones amb més facilitat.

Com que mai havia pujat a un caiac, vaig optar per seguir un curset d’iniciació que ha resultat molt profitós però que també m’ha mostrat algunes limitacions físiques que hauré de superar.

D’entrada m’han sorprès algunes coses del caiac, com per exemple la seva inestabilitat però també les tècniques que te permeten dominar-la i moure-te amb una certa facilitat. Una altra sorpresa ha estat la de que no són els braços els que fan la força i els que més pateixen, sino que cames, abdomen i esquena són les parts que més treballen.

L’experiència, però, ha estat molt positiva i enriquidora. Supòs que influeix molt la persona que t’ensenya i, en el meu cas, trob que ha estat del millor que podia trobar. He topat amb en Miguel, de Kayak Mallorca i Piraguas GM, una persona experta, tranquil·la, que prima la seguretat, que vigila i corregeix sense agobiar ningú… i que mira de fer les sessions amenes i un tant divertides. També l’acompanyen altres monitors igualment experts.

En definitiva, m’ha entusiasmat tastar aquest món i, si el meu cos m’ho permet, segurament hi aniré fent petites incursions com sessions de perfeccionament i excursions per la costa de Mallorca, tant impressionant com és.

Si estau avorrits i no sabeu què fer… provau-ho! El contacte amb la mar és molt gratificant. :-)

Nota: La fotografia del grup la va fer en Miguel, el monitor del curset. Tots els drets reservats. All rights reserved.

No és la primera vegada que veig com, estant a ca uns amics, reben una i una altre telefonada de ves a saber qui que els intenta vendre qualque cosa: normalment serveis relacionats amb les telecomunicacions o productes en venda directa. De vegades aquests amics me fan comentaris com… - “aquests ja me telefonaren la setmana passada i ja els hi vaig dir que no m’interessa” -. Supòs que a vosaltres també vos passa sovint.

Hi ha una solució per evitar la major part d’aquestes cridades i cartes que rebem a casa, encara que per més que els hi he dit als meus amics no em fan cas i segueixen amargats amb les telefonades. :-P

La solució consisteix en apuntar-mos a les llistes Robinson, que no és més que un fitxer que consulten les principals empreses de màrqueting espanyoles (entre les que s’inclouen les operadores de telecomunicació) per evitar perdre el temps intentant vendre a qui clarament ha dit que no vol comprar.

El fitxer és propietat de FECEMD i apuntar-si és tan senzill com omplir un formulari a la seva web. L’efecte de la nostra inclusió a les llistes pot ser una mica lent perquè les empreses poden tardar en incorporar el fitxer actualitzat fins a sis mesos. A partir d’aquí… la vostra vida canviarà.

Apuntar-se a les llistes Robinson aturarà la majoria de telefonades i cartes dirigides directament al vostre nom, però no farà res sobre aquells enviaments o campanyes de mailing indiscriminat que no van dirigides a ningú en especial.

Jo m’hi vaig apuntar fa uns dos anys i la veritat és que no rep més de una o dues telefonades cada mes o mes i mig. De cartes, no vos ho sabria dir, però per l’estil. Esgrimir la LOPD en aquests casos és molt efectiu.

Provau-ho i ja me direu coses…

Mà de metge! :-)

No sé des de quan estan disponibles per al públic general els materials del Màster Oficial en Programari lliure de la UOC, però avui he vist l’anunci a una llista de correu a la que estic subscrit.

Si bé la qualitat del material de la UOC depèn molt de quin o quins professors el preparin, els que he vist fins ara estan molt bé.

Un enllaç interessant per tenir en compte.

Hi! How are you?

You took my card this afternoon and I hope you are visiting my blog to see who I am in reality. Do you believe me now when I tell you I am just an amateur photographer?

You’ve done a very good job preventing me to take any picture of the session by blocking any attempt and being no more than twenty centimeters apart from me. It has been very funny! :-)

Let me tell you, I’m not interested in stealing any picture. I usually walk on that area taking street photographs… these weeks even on a daily basis.

Well, you know, this is only a joke. I hope you will understand it, will you? :-)

It has been a pleasure to hang out with you.

See you soon,
Xisco.

PS: Please, leave me a comment if you want your photo to be removed.

Ja fa un temps, el metge em va prescriure fer més exercici per controlar alguns aspectes de la meva salut. Com que no puc fer segons quins esports, la millor alternativa que tenc és la de caminar (com els entranyables vellets), així que sempre que puc, surt al carrer una estona a estirar les cames. I és clar, no puc evitar d’agafar la càmera i aturar-me un munt de vegades a fotografiar el que veig. Al final, en lloc d’una bona caminada acab fent una simple passejada.

Però si vos escric això és per comentar-vos una cosa que m’ha sorprès molt, no sé si perquè és sorprenent de veres o senzillament perquè no m’ho esperava…

A les meves passejades, en lloc de fotografiar la gent d’enfora i quasi d’amagat, he decidit desinhibir-me i abordar-la directament per demanar-los si els puc retratar. Encara que de vegades pot anular la naturalitat de les fotos, això fa que siguis molt més proper. Les reaccions positives m’han sorprès molt.

Jo esperava reaccions negatives però en realitat aquestes han estat molt poques i sempre educades. En aquest cas, dónes les gràcies i gires cua cap a una altra banda.

En canvi les reaccions positives han estat la immensa majoria, aconseguint una empatia no esperada. Al final he fotografiat gent fent feines diverses, homes i dones gaudint d’un passeig o un descans al carrer, al·lotes prenent el sol a la platja, mares jugant amb els seus fills (avui en dia que fotografiar nins és considerat quasi terrorisme), al·lotes cantant i ballant al carrer, altres fotògrafs fent la seva feina amb models, joves fent pràctiques de socorrisme a la mar, el rodatge d’un spot publicitari, alguns retrats interessants…

Com vos deia, el que m’ha sorprès de tot això ha estat la bona disposició de la gent a ser fotografiada i el bon rotllo mostrat. Amb qualcunes persones especialment simpàtiques hi mantenc ara un contacte a través de la xarxa. Potser siguin futures amistats.

Supòs que un punt important per a aconseguir això ha estat mostrar-se sempre molt respectuós i educat. A més, sempre don la oportunitat d’enviar-lis les fotografies i per això em van la mar de bé les targetetes que vaig fer fa un temps. Es una manera gens intrusiva de mantenir el contacte sense forçar les persones a que et donin les seves dades quan ets un desconegut.

Però clar, també hi ha el bossot que si et veu a la platja amb una càmera et comença a cridar com si fossis un delinqüent, o la persona que passeja i en veure la càmera et posa mala cara (encara que ni t’hagis fixat en ella)… Tot em fa creure que és gent amargada, què voleu que vos digui.

Al final mires de passar desapercebut i només abordes aquella gent que t’interessa. Al final, també, he acabat passejant amb la càmera penjada al coll però les mans dins les butxaques per evitar certes suspicàcies… què hi farem!

En qualsevol cas, aquella incomoditat o fins i tot por que un té les primeres vegades que surt al carrer amb la càmera penjant han desaparegut per donar pas a una comoditat natural. Ara surt amb un interès especial per veure què trobaré i a qui coneixeré.

Les sorpreses sempre han estat bones i la gent encantadora.

NOTA: A poc a poc vaig penjant algunes de les fotografies a Flickr.

Dijous passat, 22 de maig, vaig poder assistir a la taula rodona “La identitat del blogaire” que es va celebrar al Centre de Cultura “Sa Nostra” dins el marc del cicle Identitat Digital organitzat, entre d’altres, per la Fundació IBIT.

A la taula rodona hi participaren Climent Picornell, Antonio Fernández-Coca i Toni Roig. Tots ells estaven convidats per xerrar dels seus propis blogs, com exemples molt diferents en la seva orientació. Toni Roig, com a Director General de la Fundació IBIT, també va fer el paper de moderador.

No vull, ni molt manco, fer un resum exhaustiu del que es va dir, però sí quedar-me amb qualcunes idees i reflexions que varen plantejar durant les seves intervencions o conversant amb el públic.

Climent Picornell

Som el que cercam.

No li falta raó. De cada vegada més la nostra identitat està influenciada per la nostra visió d’Internet. Quasi podríem dir que hi ha tants d’Internets com d’internautes.

Hem de tenir la llibertat de poder dir el que trobem.

Aquesta idea la va plantejar com a resposta a una observació del públic sobre que a Internet hi ha molta palla, molts de continguts de baixa qualitat. Climent Picornell va defensar que cadascú escrigui el que vulgui; són els visitants els que decidiran si volen o no volen llegir-ho. No per això ens hem de queixar; si no t’agrada mira cap a una altra banda però no em censuris.

Antonio Fernández-Coca

Som a Internet per vendre.

Així va plantejar Antonio Fernández-Coca l’existència de la seva pàgina web i blog. L’única finalitat és la de vendre-se ell i el seu producte, essent tot plegat part d’una estratègia molt estudiada de marketing. Se li ha d’agrair la sinceritat, tot i que me va sorprendre.

Toni Roig

Qui en un futur no sigui a Internet no existirà.

Ho plantejà xerrant dels polítics i defensant els blogs com a una eina de qualitat democràtica per arribar a la ciutadania i interactuar amb ella. Pens igual que ell, però potser som bastant pessimista donat que és molt poca la gent que s’interessa realment per seguir l’activitat dels polítics o per raonar amb ells. M’agradaria que aquesta afirmació fos certa en un futur no massa llunyà perquè voldrà dir que la majoria de la societat haurà mirat cap a la xarxa i haurà canviat la seva implicació.

Qüestions de feina i horaris no m’han deixat anar a tants d’actes del cicle com voldria. Els que he vist, però, no m’han decebut gens. Crec que s’ha de donar l’enhorabona a Bel Llodrà i Margalida Castells, comissàries de l’exposició i coordinadores dels actes, per la feina que han fet.

Sé que ara l’exposició es trasllada a les altres illes però desconec si s’hi farà qualque xerrada.