Això és el que he fet amb el meu perfil a Last.fm. Després de milers de cançons escoltades he decidit esborrar el meu perfil musical perquè trob que no s’ajustava a la meva realitat. Quan veia les llistes de grups i cançons preferits no m’hi sentia identificat. Les llistes estaven massa viciades per moments en que només escoltava el que tenia al disc dur del PC.

Darrerament quasi tot el que escolt a Last.fm és a través de la xarxa (han aconseguit que aquest model s’imposi), alimentant-me no només del que tenc físicament sino del que els amics em proposen. D’aquesta forma estic descobrint infinitat de cançons que m’agraden però que d’una altra forma no hauria conegut mai.

Per escoltar la meva col·lecció personal ús amarok, pero el seu reproductor associat a Last.fm sempre m’ha fallat, així que darrerament he optat per escoltar-la amb Fire.fm, un plugin per Mozilla Firefox que va la mar de bé i té totes les funcions que necessit.

Bé, posam el comptador a zero… i començam de nou. :-)

cPanel/WHM és un dels sistemes d’allotjament més estesos que hi ha. Es bassa en una sèrie de scripts (amb llicència privativa) que corren sobre una gran quantitat de sistemes (tant lliures com no).

cPanel no està preparat per suportar redundàncies o alta disponibilitat més enllà de poder configurar diversos servidors DNS per a les mateixes zones. Així i tot se’n pot millorar el seu comportament, per exemple, a l’apartat del correu electrònic.

Les distribucions de cPanel que corren sobre GNU/Linux usen exim com a MTA (servidor de correu) però ho fa de forma independent a cada servidor. A pesar de no estar publicat, però, cPanel està preparat per configurar-se com a servidor secundari de correu i així fer de backup d’altres servidors, siguin cPanel o no.

Fer que cPanel accepti el correu d’un domini concret és tant senzill com posar aquest nom de domini dins el fitxer /etc/secondarymx (un domini per línia). Ni tant sols és necessari reiniciar l’exim. Si el que volem és fer de servidor secundari de tots els dominis d’un altre servidor cPanel (cosa habitual), bastarà copiar el contingut del fitxer /etc/localdomains del primer a /etc/secondarymx del segon… i vice-versa si volem que ambdós facin de backup un de l’altre. Això es pot automatizar amb cron i un simple scp, per exemple.

Una vegada configurat, només és necessari posar la informació dels registres MX a les zones DNS dels dominis afectats. Sobre bind, per exemple…
domini.com. 14400 IN MX 10 mx1.domini.com.
domini.com. 14400 IN MX 20 mx2.domini.com.

La creació d’aquests registres es pot automatitzar en el moment de la creació del compte d’allotjament si editam les plantilles de DNS que té el cPanel. Per exemple…
%domain%. IN MX 10 %domain%.
%domain%. IN MX 20 mx2.domini.com.
%domain%. IN MX 30 mx-fake.domini.com.
(explic la darrera línia més endavant)

Una vegada configurat, els servidors de correu que ens vulguin entregar un missatge ho intentaran amb el servidor de major prioritat (10 en aquest cas) i en cas de no estar disponible per qualsevol motiu ho intentaran amb el següent (20, aquí). Quan el servidor principal torna estar disponible, el secundari (o secundaris) li entregarà els missatges que hagi anat recollint.

Com que el servidor secundari no té cap informació sobre quins usuaris de correu té cada domini només farà unes comprovacions bàsiques per evitar l’spam, com és la consulta de RBL si les tenim configurades, deixant la feina restant al servidor principal quan torni estar disponible.

Convé, també, afegir el servidor secundari a l’ACL de l’exim “** Whitelist: Backup Mail Hosts (bypass all smtp ratelimits)” perquè no quedi bloquejat en entregar una quantitat important de missatges de cop.

Si ho configurau així veureu tot d’una que el servidor secundari comença a rebre missatges quasi instantàniament a pesar de que el principal està disponible. Això és perquè molts spammers no envien els missatges al servidor de major prioritat fent la suposició de que els secundaris estan més descuidats i desprotegits.

Aquí podeu aplicar un mecanisme nou, que no aconsell explícitament però que funciona en certa mesura. Es tracta de configurar un tercer registre MX al DNS amb menor prioritat i que apunti a una direcció IP que controleu però que no respongui a les peticions SMTP (port 25/TCP). Així, en condicions normals, els servidors de correu ben configurats, els que ens entreguen missatges legítims, ho faran al primer servidor i al segon si el primer no està disponible… mentre que alguns spammers que ho intenten amb el de menor prioritat xocaran amb un tallafocs que no respondrà a cap de les seves peticions (DROP), fent-los perdre el temps esperant timeouts i desviant tot aquest tràfic molest dels servidors de correu reals.

No és que aquest mecanisme sigui plenament efectiu però ajuda. Per exemple, sobre un servidor sense gaire càrrega de feina i dominis, ha desviat més de 5000 peticions en 24h.

Esper que l’apunt vos sigui útil. S’agraeix qualsevol comentari.

Ara que diuen que estam en crisi, que l’economia mundial sofreix un sotrac molt important i els països més desenvolupats volen reordenar i reinventar el sistema econòmic mundial a imminents reunions G8 i G20… potser sigui convenient saber perquè ens hem ficat “en este fregao” i perquè ens serà impossible sortir-ne.

Com poden passar coses com la que mostraven els diaris fa dos dies: “Los créditos de la banca superan en 800.000 millones el total de los depósitos“. D’on surt tot aquest deute?

Fa uns dies vaig veure a un fòrum que seguesc habitualment (també ha sortit vàries vegades a menéame) un documental molt il·lustratiu de perquè ens succeeixen aquestes coses: es titula “Money as Debt” (”El dobler és deute”) i vos recoman a tots que el mireu. Es una mica llarg, ja que dura tres quarts d’hora, però crec que val la pena arribar fins el final perquè deixarà molt clares algunes coses a tots aquells que no són economistes o mai s’han demanat d’on surten els doblers.

El documental ens xerra de com es creen artificialment el doblers entre Estat i bancs privats sobre préstecs i sense una base real de riquesa, introduint la història inicial i actual del paper moneda com a valor de canvi obligatori per llei. Ens mostra com es crea dobler del no res en forma de deute i de com es recrea deute sobre el deute. Els que teniu un hipoteca vos sentireu prou desgraciats, vos ho assegur.

Es interessant veure com els bancs cobren interessos sobre uns doblers que no existeixen i de com creen més doblers inexistents per cobrir-los. D’on surten tots aquests doblers? Com pot estar tothom endeutat al mateix temps?

El documental mostra d’una forma clara com el sistema monetari actual és una forma més d’exclavitud que requereix un creixement exponencial i infinit del deute per mantenir-se i no col·lapsar, amb el consum de recursos naturals que això comporta i la seva incompatibilitat amb la sostenibilitat tant necessària.

Arriba a la conclusió de que es necessita un nou sistema monetari mundial i fa quatre preguntes interessants:

• Perquè els governs demanen doblers amb interès als bancs privats, que creen el doblers del no res amb permís de l’estat, fent recaure els interessos sobre els ciutadans? No seria més lògic que fos el propi estat qui les creàs?.
• Perquè es crea dobler com a deute en lloc de com a representació de riquesa real?
• Com pot funcionar i considerar sostenible un sistema monetari que necessita d’un creixement perpetu i accelerat?
• Què fa que el nostre sistema econòmic sigui tant depenent d’aquest creixement perpetu? Què necessitam perquè la nostra economia sigui sostenible?

Es fa un incís sobre la història de la usura i el seu caire moral, que ha desaparegut completament avui en dia.

També esbossa cap on hauria d’anar un sistema monetari sostenible i quins són els seus principals entrebancs per fugir de l’avarícia i deshonestitat en que es basa l’actual.

Deix que el mireu i en tregueu les vostres pròpies conclusions sortint, sobretot, de la ignorància que patim la majoria a l’hora de deixar-nos enganar per uns pocs poderosos que han aconseguit arrelar aquesta manera de fer de tal manera que pareix impossible sortir-ne.

Això és el que m’ha passat fa poc quan en Tino Martínez, presentador del programa IBWEB d’IB3 Ràdio em va passar l’informe que el servei lingüístic d’IB3 va fer d’un programa agafat a l’atzar. Això es fa de tant en tant perquè els presentadors i col·laboradors habituals tenguin present quins són els errors que cometen i intentin evitar-los.

L’informe conté un apartat per a cada persona que intervé al programa (en aquest cas n’érem quatre) i a continuació vos aferr el que me correspon a jo, sense posar ni llevar ni una sola coma…

Errades fonètiques sistemàtiques:

• L: no sap fer la L velar pròpia del català.
• LL: no sap articular aquest so i, en el seu lloc, fa “i”.
• S/Z: vacil·lació en les sonoritzacions de les esses en els contactes entre paraules.
• X: mala articulació de la X tant amb so de ics com de xeix (exemples: “[tx]ar[tx]a” per “[x]ar[x]a”; “e[ks]actament” en comptes d’”e[gz]actament”)

Altres (errades morfosintàctiques, barbarismes, expressions calcades del castellà, etc.):

• “ademés de que”
• Ús sistemàtic del “lo” neutre
• “tenia colcuns problemets”
• “inclús”
• “después”
• “alemana” per “alemanya”
• “llimitació”

El que més em preocupa és que som perfectament conscient d’alguns d’aquests errors (d’altres no ho era) però les seguesc fent.

Estic content de que m’hagin passat aquest informe perquè si no hagués estat així no hauria tengut l’oportunitat de rectificar… per desconeixement.

M’ho prenc amb ironia… però, què hi farem! Haurem d’anar més alerta! :-P

Aquells que freqüenten les zones rurals i de muntanya de Mallorca veuen com, any rera any, es van tancant finques i camins públics i privats fins que ha arribat un moment en que és impossible arribar a moltes zones naturals de l’illa sense enfrontar-se amb propietaris, guardes i animals.

De vegades són estrangers que compren un bocí de terra i aixequen parets i barreres on mai n’hi havia hagut, canviant la fesonomia i ús que sempre se n’havia donat, d’altres són propietaris (també mallorquins) fent moviments de terres per fer desaparèixer camins i senders de muntanya, moltes vegades públics. La majoria de vegades són tancaments de camins d’ús o titularitat pública que un o varis propietaris tanquen amb barreres impedint-ne el trànsit i convertint-los, de fet, en camins d’ús privatiu d’uns pocs.

Les administracions no ajuden gents, ja que ajuntaments, Consell i Govern sovint no compleixen ni fan complir les sentències que una i una altre vegada imposen els tribunals de justícia. Al final es repeteix la història de sempre… la Mallorca de tots la gaudeixen uns pocs, fent-se-la seva en ocasions.

Cansat de trobar-me cartells i barreres i de no poder fer les excursions clàssiques que tothom ha fet tota la vida… he decidit obrir un grup a Flickr anomenat “Mallorca prohibida” perquè tothom que ho vulgui hi pugui penjar les fotos que fa en trobar-se en aquestes situacions. Cartells, camins, barreres, desviaments, destrucció de sendes… tot hi té cabuda. La idea és usar la funció de geolocalització que té Flickr per a crear el Mapa de la Mallorca prohibida. També es pot usar el fòrum per a discutir el tema. Hi estau convidats.

La gota que em va fer vessar el tassó va ser la de veure que a Formentera també passa el mateix. Allà fins i tot hi vaig trobar pintades a les roques vora el mar marcant suposats límits entre la propietat privada i la pública, però sense respectar clarament les distàncies que marca la llei de costes.

Per acabar d’arrodonir-ho, avui m’ha caigut l’ànima als peus en veure dos agents de la Conselleria de Medi Ambient tancant el pas a les persones que, mogudes per la Plataforma pro Camins Públics i Oberts, volien accedir al Castell del Rei per la finca de Ternelles, propietat dels “March”, a qui molts de mallorquins encara tracten de “Senyors” com si a la Mallorca feudal fóssim i sense tenir en compte com va aconseguir aquesta família el que té avui en dia.

Què fan els agents públics vigilant una propietat privada i barrant el pas de la gent per un camí amb una sentència del Tribunal Suprem que en confirma el caràcter públic i el dret de pas? A Mallorca de cada vegada més anam cap enrera.

Aquí teniu un altre apunt sobre l’estada a Formentera. Aquesta vegada dedicat al menjar… plaer entre els plaers però que de vegades pot convertir-se en un problema.

Els dies que fórem a Formentera no vàrem plantejar res d’especial amb el menjar (que ens perdonin els sibarites com en Guillem, en Benjamí o en Paco :-P). Cercàvem qualque lloc allà on mos trobàvem i qualque vegada sí que agafàrem el cotxe per anar a un lloc concret.

D’entrada he de dir que me consta que a Formentera hi ha molts bons restaurants, especialment d’aquests que serveixen peix fresc, per exemple a la zona de Migjorn o a Es Caló. El que passa és que no eren dins les nostres prioritats. Al final dinàrem quasi cada dia de menú i sopàrem de tapes, peix, pizza…

Una cosa curiosa i que al final ja ens prenguérem com a broma va ser la de trobar una hamburgueseria o un simple lloc de kebabs (no hi havia un interès real en menjar-ne). Va ser impossible! Bé, tampoc és que cercàssim gaire, però sí que miràvem per allà on érem sense ser capaços de trobar-ne cap. L’única hamburgueseria (com a tal) que vérem era a Es Pujols però estava tancada.

El que si vos puc dir és que Formentera potser sigui un dels millors llocs per a menjar una pizza a les Balears. Per mentida que pareixi, el turisme majoritari i amb diferència a Formentera és l’italià, fins al punt de que hi ha zones turístiques, com Es Pujols, on les pizzeries en són abrumadorament majoritàries. Pizzeries regentades per italians, amb cuiners italians que fan pizzes per a italians. Així és difícil que et puguin enganar. ;-)

A Es Pujols vos puc recomanar les pizzes de s’Olivera de Morgana, el local més ple de gent amb diferència. Fan unes pizzes fines, grans i gustoses. Les cambreres són molt simpàtiques i, adivinau-ho… sí, italianes! :-P

Per menjar un bon menú al migdia sí que vos puc recomanar Can Toni, a El Pilar de la Mola. Can Toni és un bar i restaurant senzill on fan un bon menú casolà, presentat de forma imaginativa i, sobretot, gustós. No és car i sempre està ple de locals i pocs turistes.

Altres tipus de menjar els podeu trobar arreu, però mirau de fugir dels restaurant de cuina internacional per a turistes, solen ser cars i no gaire bons. Tapes i plats combinats es poden trobar fàcilment.

Un altre lloc pintoresc on vàrem sopar és la Fonda Pepe a Sant Ferran de ses Roques, que es va fer famosa per ser la primera de l’illa, per ser el lloc de trobada de tot l’ambient hippie de fa quaranta anys i per rebre visites de personatges com Pau Riba, Bob Dylan o Pink Floyd. Avui en dia és un bar i restaurant sempre ple, que conserva l’ambient i decoració antigues com si no hagués passat el temps. Un horabaixa hi anàrem a fer una copa i un altre vespre a sopar. El restaurant és bo i es dedica sobretot al peix, però es paga la fama i has de mirar els preus. Sempre està ple.

Em va fer gràcia una parella major de britànics que seien devora nosaltres a la Fonda Pepe, ja que varen demanar una truita a la francesa (el plat més barat de la carta), xapada per a dos… però acompanyada d’un bon cava, amb el poal de gel i tot! Extravagàncies gracioses, al cap i a la fi.

Aquests només són comentaris que vos faig per si un dia pegau un bot a Formentera. Està clar que en una estada tant curta no pots ser exhaustiu i només pots tastar una petita part de tot allò que hi pots trobar… però bé, puc dir que en general no menjàrem gens malament.

La foto que veis al començament d’aquest apunt està feta a Es Pujols. L’escrit es troba a una façana que fa cap de cantó a un dels varis carrers comercials que hi ha.

La vida es demasiado corta para beber y comer mal.

-Anónimo-

Té tota la raó, no ho trobau? :-)

A la fi podem escoltar els programes quan volguem.

Me comentaren que està en fase de proves, així que potser no funcioni tant bé com toca. D’entrada hi ha coses que no m’agraden… com que només tenen els arxius en un format privatiu i que no estan disponibles per a la descàrrega directa. Crec que el desenvolupament és de BITel.

Veurem com evoluciona.

Actualització 9/11/2008

Han canviat tota la web i, si abans ja era difícil escoltar la ràdio a la carta amb programari lliure, ara han ofuscat els enllaços i se fa quasi impossible. Els tècnics s’han cobert de glòria. :-(

Els dies que passàrem a Formentera varen ser entretinguts, fins al punt de que participarem a dos programes d’IB3 Ràdio…

El dijous, com cada setmana, vaig intervenir a IBWEB des dels estudis de Formentera en una connexió un tant accidentada que n’Eladio, un dels tècnics de la part de televisió, va salvar molt bé.

Per una altra banda, na Marga Noguera, en saber que n’Eduard, en Kiko i jo erem a Formentera fent fotos, ens va convidar a participar al Sabàtic de dissabte per parlar de fotografia amb l’excusa de que era el primer programa de la tardor. Entretingut, tot plegat. Els problemes logístics varen fer que quasi no poguéssim entrar al programa, però en Carles, un tècnic desplaçat des d’Eivissa pel programa també va salvar molt bé la situació.

En qualsevol cas la ràdio és una bona companya i la varem escoltar al cotxe a cada desplaçament que fèiem. Dimarts vespre, per exemple, varem escoltar en Benjamí i en Tino mentre tenien un diàleg un poc surrealista. :-P

En definitiva, molt divertit. Qui pensa que estant de vacances participarà a dos programes de ràdio en tres dies? Moltes gràcies a na Vanesa, n’Eladio i en Carles, que ens atengueren la mar de bé a Formentera.

Després de varis intents infructuosos els dos darrers anys, he tornat a Formentera… el lloc que conec més parescut al paradís.

Han estat uns dies per descansar i prendrer-se la vida amb calma, passejar, fer moltes fotos, converses amb els amics… A més, he tengut molta sort amb els companys de viatge.

M’ha agradat descobrir que Formentera encara té aquella màgia que l’ha feta famosa, aquella tranquilitat relativa que fa que els seus habitants duguin un altre ritme. A més, com que hi hem anat a finals de setembre hem evitat les aglomeracions de l’estiu. No obstant això, podríem dir que Formentera és una província italiana més. Qui hi hagi estat sap perquè ho dic.

Una de les excuses per pegar-hi un bot era la de fotografiar intensivament com si es tractàs d’un safari i, encara que el temps no ha estat tant bo com ens hauria agradat, no puc dir que no hagi estat profitós, complint-se allò de que no hi ha mal temps per a la fotografia. Aquests dies aniré penjant qualcunes de les fotografies a Flickr (n’Eduard ja ho ha fet).

Allotjar-se a cinquanta metres de l’aigua a una zona quasi verge també ha estat un alicient. Hem conegut gent i hem discutit si seriem capaços de passar-hi tot l’any o no. Hem gaudit de menjar i fer sobretaula, d’admirar paisatges i gaudir de la mar… Ja vos ho aniré contant a altres apunts.

Fris de tornar-hi.

Es tracta d’un d’aquests mega-vaixells que fans creuers pel Mediterrani (o més enllà) i que de forma periòdica recalen a Palma.

En posar els motors en marxa va fer aquesta fumerada, que no és gens despreciable encara que supòs que no és res comparat amb els avions.

Fixau-vos amb el tamany de les persones que són a la coberta superior!

Plaers poc ecològics però molt habituals. Què hi farem?

Recordau que tots els continguts propis d’aquest blog es troben baix llicència de Creative Commons a no ser que s’indiqui el contrari. Els continguts que no són propis estan indicats.