Torn a casa, conduint de matinada, mentre encara ressonen al cap les cançons que he escoltat avui vespre. Ha estat una vetllada màgica, una vetllada màgica d’estiu.

Imaginau… És de nit a una possessió perduda per la Serra de Tramuntana. Al cel, la lluna i els estels; de fons, els grins, un ca i, de tant en tant, el belar d’una ovella. Mentrestant, poc més de vint persones escolten, a la fresca, com en Joan, na Floren i una guitarra omplen l’ambient de màgia. És la màgia de Petit.

És una reunió d’amics, informal, amb la particularitat de que ningú sap a què hi va i, per tant, la sorpresa és total. Abans del concert, uns fan la xerrada amb una copa a la mà, d’altres preparen una taula plena de menjar boníssim i, els més agosarats, es refresquen al safreig. L’entorn és sublim.

Fins avui no he conegut en Joan Castells en persona, encara que ja fa un parell d’anys que ens relacionam a través de les xarxes socials, a Internet, i que tenia moltes referències d’ell a través de familiars i amics. Tampoc coneixia na Floren ni n’Èlia, dues persones ben interessants.

M’agrada la música de Petit. Sempre m’ha agradat. És senzilla però profunda, molt personal i intimista, de vegades. És una música que va amb jo, o jo vaig amb ella. No vos ho puc explicar, s’ha d’escoltar. Si és en directe acústic, millor. La podeu escoltar (i comprar) a través d’Internet. El seu darrer EP s’anomena Black Bird Daisy (i ja sabeu que a jo també m’agraden els aucells). El vos recoman, de veres. :-)

Avui ha estat un dia redó, coronat per una nit meravellosa, gràcies a l’art de Petit i als amfitrions que ens han convidat i acollit a ca seva. Moltes gràcies a tots, de tot cor. :-)

Quan dic gent interessant vull dir gent que et marca. Hi ha persones anònimes i n’hi ha que no ho són, però totes elles destaquen per qualitat humana i qualque cosa més… tenen iniciativa, valoren coses importants però poc habituals, s’esforcen, estimen els altres i també el que fan, són obertes, s’entreguen… són vitals!

Crec que la característica més important és que t’enriqueixen i te fan un poc millor com a persona.

No ho sé, potser és casualitat o potser és que la meva forma de veure les coses ha anat canviant. En qualsevol cas, n’estic molt content.

Molts d’anys!

Cercant informació sobre el tema a Internet he topat amb un especial de El Mundo anomenat El sonido de la naturaleza, on es fa un recull narrat d’alguns dels sons més característics dels nostres camps, boscos i costes, preparat per Carlos de Hita, tècnic de so i naturalista.

No hi ha cap dubte de que és un treball més que recomanable, que ens apropa a la natura d’una forma a la que no estam acostumats.

Actualització: Mirau què se sentia ahir vespre a casa… :-)
Download audio file (20080829-grins.mp3)
Ja podeu comprovar quin és el renou de fons a una zona urbana (tranquil·la).

Actualització: Avui he tengut una visita impressionant! :-)
Download audio file (20080829-gri.mp3)

Gri, grins, grillo, grillos, cricket, crickets.

Tot d’una m’he vist petit, a ca els meus padrins, sentint una melodia similar que pujava i baixava fent escales, característica i sempre la mateixa. La meva padrina em deia -”Surt al carrer i digue-li a l’esmolador que s’aturi”-, mentre ella replegava un parell de guinavets de la cuina i de vegades també les estisores.

Jo sortia al carrer i li feia una senya a aquell home, que caminava arrossegant el seu mobilette amb aquelles immenses rodes de pedra darrera. Mentre atenia altres veïnats, la meva padrina sortia carregada i cap allà s’ha dit.

Era encisador veure com aquell home esmolava tota casta d’eines amb aquelles rodes, tirant xispes, de vegades. Crec que ja coneixia cada un dels guinavets de tantes vegades que els havia esmolat.

Avui en dia ja no s’usa. El de l’esmolador és un ofici condemnat a desaparèixer per mor de la seva precarietat. D’aquí a poc ja no en veurem pels carrers, ni sentirem els seus xiulets característics fets amb una espècie d’harmònica de canyes. De fet, fa molt de temps que pel meu barri no n’havia sentit cap.

No obstant hi ha esperança. El d’avui era jove i anava en bicicleta, així que potser es podrà donar relleu als que es retiren, que ja deuen tenir una bona edat.

He pensat que seria molt interessant conservar aquest so evocador, així que he sortit al carrer amb la gravadora… però ja no hi era. He fet un parell de voltes pels carrers propers sense sort. Tampoc he tornat sentir el seu xiulet…

Què potser ho he somiat?