Hi ha un aucell migrador que passa l’estiu a les nostres terres (entre d’altres llocs), on cria, per tornar després a passar l’hivern més enllà del Sàhara. Em referesc al Papamosques (Muscicapa striata), també anomenat papamosques gris, matamosques, petxeta, menjamosques o, a certes zones del llevant de Mallorca, pagofigo (aquest darrer nom m’encanta).

El papamosques pertany als muscicàpids, uns aucells passeriformes generalment arborícoles. I qui diu arborícola diu “qualsevol cosa” perquè el trobam pràcticament per tot excepte a l’alta muntanya. També freqüenta jardins i, per sort nostra, és relativament confiat, així que el podem observar amb molta facilitat.

No són aucells gaire vistosos, d’un color grisenc fosc a la part superior i quasi blancs a l’inferior, amb llistes lleugerament més fosques al pit i unes altres més marcades al cap, que de vegades veim un poc estufat. Destaca el seu bec, curt i prim, com correspon a un aucell insectívor.

S’alimenten principalment d’insectes voladors, que observen posats als arbres o sobre qualsevol estructura que tenguin disponible (pals, cables, teules, murs…) i sobre els quals es llancen ràpidament per agafar-los al vol i tornar on eren posats una vegada han agafat l’insecte. Es una acció molt curiosa de veure que repeteixen una i una altra vegada.

En aquesta època, mitjans de juliol, els papamosques estan acabant de surar els seus polls, després d’haver fet normalment dues postes d’entre tres i cinc ous i haver-les covat durant uns tretze dies. Ara els polls ja volen i demanen insistentment als pares aliment, cosa que he pogut observar al jardí d’una manera claríssima. Vos recoman observar-ho si podeu, és preciós.

Aquests dies, mentre faig feina, tenc un poll de papamosques uns metres més enllà de la finestra, posat a una llimonera o al cable tallat d’un fanal espenyat, cridant als seus pares sense aturar dient-los que té fam…

Aquí el podeu escoltar, ja que m’hi he pogut acostar prou com per gravar-lo.
Download audio file (muscicapa-striata.mp3)

Els pares el que fan és posar-se devora ell i observar els insectes que passen aprop. Quan en tenen un de triat, s’hi llancen per capturar-lo i tornen on és el poll per donar-li. És divertidíssim!

La fotografia que veis vos mostra un d’aquests moments. No és de gaire qualitat i està desenfocada, però mostra molt bé l’acció.

Segur que en teniu aprop, així que fixau-vos-hi i gaudiu-los.

Més informació:

• El papamosques a la Wikipedia.
• El papamosques al SIOC.

Tots aquells que viviu fora de la ciutat o que en sortiu de tant en tant sabeu que un dels sons de l’estiu és el de les cigales al camp. Quants de nosaltres no tenim present aquell renou estrident dels dies de calor?

Les cigales (cigarras, en castellà) són insectes hemípters de la família dels cicàdids (Cicadidae), és a dir, que tenen les seves ales anterior dividides en una part dura i una altra membranosa, a més de tenir un aparell xuclador que els permet alimentar-se, en aquest cas, de la saba d’alguns vegetals.

Però si hi ha una característica que ens crida l’atenció d’aquests insectes és la de que els mascles produeixen un renou molt característic mitjançant el fregament d’unes membranes que tenen a l’abdomen. Ho solen fer de dia i durant quasi tot l’estiu.

Les nimfes de cigala viuen enterrades a terra, d’on surten per mudar i esdevenir finalment adults alats i sexuats. Per fer-ho, trepen fins a les branques dels arbustos on s’ancoren durant el procés. Com a resultat d’aquesta muda, el seu exoesquelet queda abandonat a la branca on s’han fixat. Això és el que podeu veure a la fotografia que acompanya l’apunt: un exoesquelet buit de cigala perfectament ancorat a una branca en la posició en que es va fixar l’animal. Observau-ne els detalls.

Si aquests dies passejau pel camp en podreu trobar a centenars, sols o en grup, en les posicions més inversemblants. De sempre, la gent del camp ha dit que, a l’estiu, les cigales canten fins a rebentar… Què en pensaríeu vosaltres si trobàssiu aquests exoesquelets arreu? Es una anècdota simpàtica que sabem que no és certa. De fet, segons l’espècie, les cigales poden viure entre dos i desset anys.

Gaudiu del camp a l’estiu. Amaga moltes sorpreses. :-)

Gràcies a Margalida Roig per mostrar-m’ho i a Xavier Canyelles, Joan Bibiloni i Jordi Muntaner pels seus comentaris.

Què seria de l’infern sense foc? I de les nostres festes?

Dissabte vaig anar a la manifestació que baix el lema “La nostra festa, la nostra cultura” havia convocat la Federació de Dimonis, Diables i Bèsties de foc de les Illes Balears per defensar la forma en que s’han fet sempre les festes de foc i en contra de la directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu que restringeix molt l’ús de foc i pirotècnia en públic, desvirtuant-les.

Els manifestants es varen concentrar a la plaça d’Espanya de Palma i varen recórrer el carrer de Sant Miquel, la plaça Major i el carrer de Colom fins arribar a la plaça de Cort, on finalment es va llegir un manifest.

La manifestació va estar encapçalada per una pancarta de la Federació, amb Toni Torrens al capdavant, i seguida per unes cinc-centes persones entre dimonis, tamborers i acompanyants. Tot va fluir en un ambient molt familiar (hi havia molts de nins) i festiu.

Supòs que els polítics podran suavitzar la directiva perquè sigui més permissiva en els casos de les festes populars ben arrelades, que desapareixerien tal com les coneixem. Mentrestant, però, haurem de fer renou.

Allà hi vaig trobar en Pau i en Potti, que també han penjat fotos.

Per provar la càmera he anat amb n’Eduard al Port d’Andratx a veure com suportava el temporal d’aquests dies, que ha tornat a fer destrosses a les embarcacions. La mar entrava amb força i feia molt de vent, cosa que ha provocat que tot l’equipament fotogràfic hagi acabat banyat i ple de sal. Ara toca netejar-lo bé.

En tenir un moment faré una tria de fotos i vos ho contaré. :-P

Feia temps que no m’aixecava prest per anar a fer fotos i aquesta vegada va valer la pena. Es tractava d’anar al Baluard de Sant Pere a la sortida del sol per observar els efectes de llum que fa el sol en alinear-se amb les rosasses de les façanes oriental i occidental de la Seu de Mallorca el dia del solstici d’hivern.

Imaginau com els constructors originals de la Catedral varen calcular l’orientació de la mateixa perquè això passàs justament un dia concret de l’any, en una situació astronòmica singular. Imaginau com el sol, just sortint, arriba a l’alçada de la rosassa de la façana posterior (la de l’altar major), travessa la nau i surt per la rosassa de la façana anterior, permetent veure-la il·luminada des de defora.

De fet aquest efecte el podeu veure durant uns quants dies perquè precisament ara el sol pareix quiet a la seva posició (solstitium). Jo hi vaig anar dissabte amb n’Eduard, i allà vàrem trobar en Guillem. La Societat Balear de Matemàtiques havia convocat una trobada per veure el fenomen i fer una visita després a la Seu per explicar-ne alguns aspectes matemàtics. N’Eduard i jo no varem anar a la visita a la Seu perquè havíem quedat per anar d’excursió amb uns amics.

Vaig quedar sorprès de la quantitat de gent que hi va anar dissabte: devers un centenar i mig de persones, televisió inclosa.

La gent de la Societat Balear de Matemàtiques ens va donar unes quantes explicacions sobre l’efecte, tant defora com dedins de la Seu, mostrant-nos fotografies. Molt interessant, tot plegat.

Podeu veure el mini-reportatge que IB3 Televisió va fer als noticiaris.

Diumenge, dia del solstici, també hi vaig pegar un bot. No hi havia tanta gent com el dia anterior però així mateix quasi arribarem al centenar. Els vigilants del Museu “es Baluard” no tenien ordre d’obrir les barreres abans d’hora i més d’un es va posar nerviós per por a arribar tard per fotografiar l’efecte… encara que el vigilant, en veure tanta gent, va preferir obrir cinc minuts abans.

La primera foto que veis a l’apunt és del dia del solstici i la segona del dia anterior. Un dia hi havia niguls prims i l’altre cap ni un.

La situació fotogràfica és complicada perquè es tracta d’un contrallum on vols captar els colors de la rosassa amb detall. Això només ho pots aconseguir deixant el cel cremat i la façana de la Seu enfosquida. Per fer una prova, vaig disparar fent bracketing per poder muntar després a l’ordinador una imatge HDR que contemplàs un major rang de lluminositat. He de dir que no tenc experiència amb aquest tipus d’imatge i el resultat és un poc artificiós.

Les estampes de Palma a la sortida del sol són prou interessants. Apuntau-vos la data per anar-hi l’any que ve. Val la pena.