Potser li doni una nova oportunitat a aquest blog.

Bon estiu!

Serà qüestió de fer-li cas i tornar escriure. :-)

Res més enfora de la realitat! :-O

Es cert que darrerament escric poc sobre programari lliure al blog i, de fet, aquest procés va començar ja fa molt de temps. Això no vol dir, però, que ja no en sigui un ferm defensor. El que passa és que ara en faig activisme d’una altra manera.

La situació del programari lliure ha millorat molt els darrers anys, tant a nivell tècnic com de difusió. Està entrant bé a les empreses i comença a fer-ho a les llars… de forma pausada, sí­, però contí­nua. El programari lliure s’haurà d’enfrontar a qualcuns problemes greus aquests anys que venen però crec que serà capaç de superar-los bé. Avui en dia trobes informació tècnica a voler, instal·lar i configurar programes ha tornat molt fàcil, la gent comença a saber què és o com a mínim n’ha sentit xerrar. Fins i tot, per tot això, les associacions d’usuaris que eren tant actives i importants fa uns anys han hagut de canviar la seva orientació.

Del programari lliure ara en faig un activisme més reposat, del dia a dia… però més convençut, raonat i interioritzat. L’emplei a la feina i a casa, l’implant als meus clients, l’instal·lo als amics, el defens quan puc a la ràdio, el discutesc amb els meus col·laboradors, en prepar propostes per a diferents col·lectius, perfil xerrades per qualque associació, seguesc essent soci de la FSF… En definitiva, és més que mai a la meva vida i la meva ment.

Que no en xerri gaire al blog no vol dir res: la difusió pública la deix a altres que ho fan millor. Això no vol dir, però, que de tant en tant no pugui fer un apunt relacionat de qualque manera amb la llibertat del programari. Potser la pregunta del meu amic també venia motivada pel fet de que fa un temps vaig demanar la baixa com a soci de BULMA, però vos he de dir que va ser per uns motius molt allunyats del programari lliure. A BULMA hi tenc grans amics i saben que poden comptar amb jo per a qualsevol activitat que muntin.

El meu blog s’està convertint, en part per decisió pròpia, en un reducte personal on hi guard qualcunes de les meves dèries (entre elles el programari lliure): ni és temàtic ni és exhaustiu. Que ningú pensi que aquí hi trobarà un relat de la meva vida ni que podrà saber, pel fet de llegir-lo, què és el que faig. El blog és una eina amb la seva utilitat i orientació (no estic gaire d’acord amb aquells que diuen que els blogs han mort) i el meu és personal i pels amics. Potser ara escric més sobre fotografia o sobre natura… però què té més. D’aquí a un any ja ho veurem.

Ara que diuen que estam en crisi, que l’economia mundial sofreix un sotrac molt important i els països més desenvolupats volen reordenar i reinventar el sistema econòmic mundial a imminents reunions G8 i G20… potser sigui convenient saber perquè ens hem ficat “en este fregao” i perquè ens serà impossible sortir-ne.

Com poden passar coses com la que mostraven els diaris fa dos dies: “Los créditos de la banca superan en 800.000 millones el total de los depósitos“. D’on surt tot aquest deute?

Fa uns dies vaig veure a un fòrum que seguesc habitualment (també ha sortit vàries vegades a menéame) un documental molt il·lustratiu de perquè ens succeeixen aquestes coses: es titula “Money as Debt” (”El dobler és deute”) i vos recoman a tots que el mireu. Es una mica llarg, ja que dura tres quarts d’hora, però crec que val la pena arribar fins el final perquè deixarà molt clares algunes coses a tots aquells que no són economistes o mai s’han demanat d’on surten els doblers.

El documental ens xerra de com es creen artificialment el doblers entre Estat i bancs privats sobre préstecs i sense una base real de riquesa, introduint la història inicial i actual del paper moneda com a valor de canvi obligatori per llei. Ens mostra com es crea dobler del no res en forma de deute i de com es recrea deute sobre el deute. Els que teniu un hipoteca vos sentireu prou desgraciats, vos ho assegur.

Es interessant veure com els bancs cobren interessos sobre uns doblers que no existeixen i de com creen més doblers inexistents per cobrir-los. D’on surten tots aquests doblers? Com pot estar tothom endeutat al mateix temps?

El documental mostra d’una forma clara com el sistema monetari actual és una forma més d’exclavitud que requereix un creixement exponencial i infinit del deute per mantenir-se i no col·lapsar, amb el consum de recursos naturals que això comporta i la seva incompatibilitat amb la sostenibilitat tant necessària.

Arriba a la conclusió de que es necessita un nou sistema monetari mundial i fa quatre preguntes interessants:

• Perquè els governs demanen doblers amb interès als bancs privats, que creen el doblers del no res amb permís de l’estat, fent recaure els interessos sobre els ciutadans? No seria més lògic que fos el propi estat qui les creàs?.
• Perquè es crea dobler com a deute en lloc de com a representació de riquesa real?
• Com pot funcionar i considerar sostenible un sistema monetari que necessita d’un creixement perpetu i accelerat?
• Què fa que el nostre sistema econòmic sigui tant depenent d’aquest creixement perpetu? Què necessitam perquè la nostra economia sigui sostenible?

Es fa un incís sobre la història de la usura i el seu caire moral, que ha desaparegut completament avui en dia.

També esbossa cap on hauria d’anar un sistema monetari sostenible i quins són els seus principals entrebancs per fugir de l’avarícia i deshonestitat en que es basa l’actual.

Deix que el mireu i en tregueu les vostres pròpies conclusions sortint, sobretot, de la ignorància que patim la majoria a l’hora de deixar-nos enganar per uns pocs poderosos que han aconseguit arrelar aquesta manera de fer de tal manera que pareix impossible sortir-ne.

A la taula rodona hi participaren Climent Picornell, Antonio Fernández-Coca i Toni Roig. Tots ells estaven convidats per xerrar dels seus propis blogs, com exemples molt diferents en la seva orientació. Toni Roig, com a Director General de la Fundació IBIT, també va fer el paper de moderador.

No vull, ni molt manco, fer un resum exhaustiu del que es va dir, però sí quedar-me amb qualcunes idees i reflexions que varen plantejar durant les seves intervencions o conversant amb el públic.

Climent Picornell

Som el que cercam.

No li falta raó. De cada vegada més la nostra identitat està influenciada per la nostra visió d’Internet. Quasi podríem dir que hi ha tants d’Internets com d’internautes.

Hem de tenir la llibertat de poder dir el que trobem.

Aquesta idea la va plantejar com a resposta a una observació del públic sobre que a Internet hi ha molta palla, molts de continguts de baixa qualitat. Climent Picornell va defensar que cadascú escrigui el que vulgui; són els visitants els que decidiran si volen o no volen llegir-ho. No per això ens hem de queixar; si no t’agrada mira cap a una altra banda però no em censuris.

Antonio Fernández-Coca

Som a Internet per vendre.

Així va plantejar Antonio Fernández-Coca l’existència de la seva pàgina web i blog. L’única finalitat és la de vendre-se ell i el seu producte, essent tot plegat part d’una estratègia molt estudiada de marketing. Se li ha d’agrair la sinceritat, tot i que me va sorprendre.

Toni Roig

Qui en un futur no sigui a Internet no existirà.

Ho plantejà xerrant dels polítics i defensant els blogs com a una eina de qualitat democràtica per arribar a la ciutadania i interactuar amb ella. Pens igual que ell, però potser som bastant pessimista donat que és molt poca la gent que s’interessa realment per seguir l’activitat dels polítics o per raonar amb ells. M’agradaria que aquesta afirmació fos certa en un futur no massa llunyà perquè voldrà dir que la majoria de la societat haurà mirat cap a la xarxa i haurà canviat la seva implicació.

Qüestions de feina i horaris no m’han deixat anar a tants d’actes del cicle com voldria. Els que he vist, però, no m’han decebut gens. Crec que s’ha de donar l’enhorabona a Bel Llodrà i Margalida Castells, comissàries de l’exposició i coordinadores dels actes, per la feina que han fet.

Sé que ara l’exposició es trasllada a les altres illes però desconec si s’hi farà qualque xerrada.

Darrerament he vist com algunes persones que m’han conegut fa poc i a través d’Internet han fet una espècie de permuta entre en el meu nom i el del meu blog, associant una cosa amb l’altre i intercanviant-los com si d’una sola cosa es tractàs.

Depenent de l’origen de la gent que em coneix, de si són familiars o amics, de si són majors o joves, de si m’han conegut de petit o gran, de si m’han conegut en persona o a través d’Internet… i en una espècie de esquizofrènia forçada, em diuen Xisco, Kiko, Joan, Juan Francisco (pronunciat a la mallorquina), Juan Francisco (pronunciat a l’espanyola), Xesc, Cesc, Paco, Paquito, Juanfran (el mataré)… I vulgui o no, cada una d’aquestes “versions” m’identifica com a persona. En definitiva, aquest som jo.

El que no som de cap manera és ziga-zaga, o “en ziga-zaga“.

Ziga-zaga és el nom del meu blog personal, el meu llogaret a Internet, on s’acumulen experiències, reflexions i opinions meves. No confonguem una cosa amb l’altra. No he triat un malnom, pseudònim o nick… sino que m’he identificat sempre amb el meu nom real, d’una manera o una altra.

Vagi per dit. :-P