ziga-zaga

HDR, o High dynamic range imaging, fa referència a les imatges amb un gran rang dinàmic, és a dir, que contenen informació sobre un rang de lluminositats que va més enllà de les que pot captar una pel·lícula o el captador d’una càmera digital.

L’ull humà (amb l’ajuda del cervell) pot adaptar-se per contemplar una image que conté tonalitats molt fosques i molt clares sense perdre detall. Les pel·lícules sensibles i els captadors digitals, però, no són capaços de captar rangs tant amples. Els monitors i els sistemes d’impressió tampoc són capaços de reproduïr-los.

Això fa que, quan vols fer una foto, hagis de decidir quin rang de lluminositats vols que surtin amb detall, sacrificant habitualment les parts més clares o més fosques de la imatge, que apareixeran completament blanques o negres i sense cap tipus de detall o textura. Aquesta és la base, per exemple, del sistema de zones d’Ansel Adams.

Amb el procés digital, però, és possible aconseguir imatges que contenguin tota aquesta informació mitjançant el muntatge de vàries imatges del mateix motiu que han estat exposades de distinta forma (diferent EV).

La imatge que veis adalt està muntada a partir de tres imatges individuals. A part d’una imatge suposadament ben exposada (la del centre) se’n varen agafar dues més, amb diferències d’exposició de -2EV i +2EV respectivament.

La idea és agafar una part profitosa de cada presa per juntar-les en una sola imatge. D’aquesta manera, sobre la fotografia ben exposada s’hi sobreposen les parts més clares de la imatge subexposada i les parts més fosques de la sobreexposada, de manera que aprofitam els detalls que mantenen cada una d’elles.

Per fer això s’han de crear màsqueres de lluminositat que ajudin a superposar les imatges. Aconseguir-les a mà düu molta feina, però hi ha eines que automatizen quasi completament el procés.

Jo he usat un plugin per a Gimp anomenat Exposure Blend (amdues són eines lliures) que, a partir de tres imatges crea automàticament les màsqueres i munta la imatge final.

El resultat no és perfecte i s’han de retocar una mica els nivells però a nivell de prova crec que és extraordinari.

A pesar de no poder-se representar al monitor completament, la imatge final mostra detall tant a les parts més clares com a les més fosques. Si la comparam amb cada una de les imatges originals se veu clarament quina és la idea.

Crec que hi seguiré jugant. :-)

Per aconseguir les imatges originals he usat la funció de bracketing de la càmera, situada sobre un trípode.

Fotografies preses amb una càmera Nikon D80 amb objectiu Sigma 28-105mm f:2,8-4.

Recordau que tots els continguts propis d’aquest bloc es troben baix llicència de Creative Commons. Els continguts que no són propis estan indicats.

This entry was posted on diumenge, març 25th, 2007 at 12:13 and is filed under Fotografia, La foto del dia. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.