Sense idees
Tenc un parell d’amics molt desanimats que ho volen engegar tot a la merda pastar (1, 2). Per diversos motius se senten decaiguts i el primer que han fet ha estat abandonar els seus blocs.
No és que els blocs siguin res important, però posen unes escuses que no me valen: “és que no śe què escriure”, “el que escric és molt avorrit”, “sempre repetesc el mateix”… bla, bla, bla…
I què?
El que escriuen sol estar bé (de vegades, molt bé). Però encara que no fos així, de què es preocupen? Del que pensi la gent sobre els seus blocs?
Pardalades!
Jo els he vist escriure de pur plaer i això no m’ho poden negar. Quina importància té, doncs, que de tant en tant no escriguin amb la mateixa freqüència? O que el que escriguin no sigui tant bo? No crec que en tengui cap.
Tancar el bloc pot ser una opció, però no arreglaran res fent-ho.
Jo els voldria animar una mica, però no sé com. L’únic que se m’ocorre davant d’aquesta aparent falta d’idees és que no ho abandonin.
Segur que tenen molt a contar, però els hi fallen les forces. No és una falta de temes, sino de ganes, i això és comprensible.
Sabiem que la constància és un dels secrets dels bons bloquers. Només s’han d’esforçar una mica.
En quant a temàtiques, m’ha sorprès gratament veure com darrerament hi ha molta gent que escriu sobre petits detalls de la vida, la feina, els amics, el programari… bé, sobre mil temes.
Escriure sobre coses evidents (jo mateix ho faig) crec que dona una nova perspectiva a les coses. Molts anam tant atropellats per la vida que se’ns passen moltes coses. Que qualcú ens les recordi està bé.
Es més… si no fos perquè hi ha gent que se dedica a juntar coses evidents una devora de l’altre, no ens donariem conta de la meitat de les coses que passen al nostre voltant, ni a les relacions entre elles. No comencen així els filòsofs?. Juntant petites idees arribam a les grans. Les reflexions d’alguns, per exemple, ens obren els ulls als altres.
Jo recomanaria als meus amics que juntin aquests detalls i idees que tenen i s’esforcin en posar-les per escrit. El mateix fet d’escriure-les ja és de per sí una teràpia.
I quan se sentin més animats, ja escriuran sobre coses més transcendentals. :-)
maig 12th, 2005 at 18:05
M’ha resultat molt curiosa la casualitat. Pots guaitar al darrer post http://joa-net.blogspot.com/2005/05/la-constncia.html
Deu ser la primavera?
A veure si algun dia ens trobam per ahí
maig 12th, 2005 at 18:09
Ostres, Joan! Mira que ja és casualitat! :-P
Sí, estaria bé… què tal si en juntam a un parell i feim un soparet?
maig 12th, 2005 at 18:11
Seguramente sea la primavera si, pero yo comentaba generalizando, yo en particular digo digo, pero luego…. siempre escribo tonterías… xD
Gracis Xisco, talue
maig 12th, 2005 at 18:14
Supongo que lo que pasa es que hay épocas en las que escribir de lo que crees que todo el mundo ya ha leido te parece una tontería.
Quizá por que creemos que todo el mundo lee lo mismo que nosotros leemos. :P
maig 12th, 2005 at 18:19
Sí, segur que aquest és un dels motius.
Record que em passava a la ràdio. Hi havia temes i notícies que no volia tractar perquè pensava que tothom ja les coneixia i les havia llegit. Però no, era jo el que els havia llegit un munt de vegades; la gent ni n’havia sentit xerrar.
Gràcies als consells d’en Benjamí, un dels quals era “reiteració, reiteració, reiteració…” varem arribar a molta gent. :-)
Als blocs passa el mateix: no tothom llegeix el mateix. I a més, no tothom ho conta de la mateixa manera, i aquesta és una de les gràcies que té.
maig 13th, 2005 at 19:27
Xisco, ahir vaig anar a sopar amb n’autobahn, li diré que la pròxima vegada que planejem anar a fer uns pintxos t’ho digui :-)
Salut!
maig 14th, 2005 at 13:55
M’agradaria. :-)