L’hora del te
Després de varies setmanes d’un estrés total, agaf uns minutets per escriure una entrada al bloc…
I què millor que un moment de relax per combatre l’estrés?
Això és el que vaig fer fa uns dies, tant agobiat com estava. Era mitjan horabaixa i me trobava totsol a casa quan vaig decidir fer una aturada per prendre un te.
Jo sempre he estat persona de tallat però des de fa una temporada m’estic aficionant al te, preparat a la forma marroquina (bé, tal com es bou a tot el Magrib).
La preparació és molt senzilla:
Es posa aigua a bullir mentre dins una tetera s’hi posa te verd de qualitat (gunpowder green) i unes branquetes d’herba-sana fresca (Mentha sativa?). Quan l’aigua bull s’aboca damunt les fulles per escaldar-les, s’hi afegeix molt de sucre i es deixa reposar tres o quatre minuts. Abans de servir, el te s’oretja varies vegades abocant-lo des d’una certa alçada al tassó per tornar-lo de nou a la tetera (això també es fa perquè se mescli bé amb el sucre)… i a gaudir.
Vaig sortir al jardí per poder descansar la vista i mirar enfora i em vaig amollar a la tranquilitat que hi havia. Mentres anava bevent l’infusió reconfortant (i refrescant al mateix temps gracies a l’herba-sana) i m’anava relaxant els sentits s’aguditzaren. Vaig tenir aquella sensació de que ets més conscient de les coses que t’envolten i comences a observar…
El temps estava canviant; s’acostava una tempesta i la sensació era d’una mica de fredor. El vent feia volar qualcuna de les poques fulles seques que quedaven i algunes queien a l’aigua, surant empeses pel vent.
Molts d’ocells, cantant, aquí i allà. Pareixien converses intel·ligents entre els uns i els altres.
De cop, una abella es va posar sobre la tetera que era damunt la taula. Supòs que atreta per alguna gota vessada del líquid dolç i per l’escalfor de la propia tetera.
Allà va quedar voltant per més d’un quart d’hora, fent-me companyia.
He de dir que ara prenc el te amb els típics tassonets de vidre gruixat i adornats amb els que ho fan al nord d’Africa perquè la meva germana, que fa unes setmanes va estar de viatge per Tunísia, me’n va dur uns quants. També me volia dur una tetera típica d’allà, d’aquelles metàl·liques molt adornades però, se veu que les vertaderament típiques allà són “made in Germany“. De moment seguiré amb la meva de porcellana.
El temps empitjorà deixant un cel impressionant, completament cobert i remogut, en constant canvi. Vaig aprofitar per fer-ne fotos. Amb el vent, la sensació era impressionant.
Una vegada passada la tempesta la situació tornà a la normalitat. S’ha de veure com poden canviar les coses en tant poc temps!
Fent una volta pel jardí vaig fotografiar un visitant que tenim cada any: es tracta d’un cascall (Papaver somniferum, d’on s’extreu l’opi) que, coses de la natura, any darrera any surt a un racó.
En resum, aquest moment va resultar perfecte pel que pretenia ja que vaig desconnectar completament de tot i em va permetre seure tranquil a… observar, cosa que molts no feim massa sovint. Un moment deliciós.
Per cert, fa uns dies en Guillem va penjar al seu bloc la recepta d’un te que li agrada molt. La veritat és que fa molt bona cara.
Guillem, quan em convidaràs a tastar-lo? :-)
Abril 17th, 2005 at 17:18
Una pregunta. ¿Qué es gunpowder green? ¿lo compras en bolsitas o a granel?
Abril 17th, 2005 at 18:29
Hola, Lector. :-)
Bé, pel que jo sé, “gunpowder green” és una de les varietats més exteses de te verd (al manco a Europa). Crec que és originari de la Xina però no sé a quina planta correspon.
Jo sempre el compro a granel (o en bosses d’un cert pes). Així hi pots posar el que vulguis a la tetera. Mai el compro en bossetes individuals, que supòs que és el que volies saber.
Benvingut al bloc. :-)
Abril 17th, 2005 at 19:01
Si tornes a agafar-te un moment de descans com aquest, que m’hi convidaràs? :-P
Abril 17th, 2005 at 19:16
I tant, Eduard! :-)
Què també estàs agobiat, tu? :-P
Abril 17th, 2005 at 21:57
Crec que els que van agobiats són… vosaltres i jo :P
A mi m’agrada el té, però sempre me fa una cosa haver de comprar productes d’aquests. És lo que té l’educació judeocristiana aquesta, tens remordiments de qualsevol despesa.
Res, vaig a seguir fent feina que si no…
Abril 18th, 2005 at 12:36
Jo me’n faig un cada dia com a minim :-)
Ahir me’n vaig fer un de verd amb absenta i posava els pelillus de punta, quina cosa més amarga X’-DDD
El gunpowder green més que venir d’una planta especial, vé de la planta del te… igualet que el te negre, el blanc o el vermell. El que varia és el moment i la forma de processar-lo ;-)
Ja has tastat el gelat de te verd que fan els japonesos? Ells fan servir matcha, que és te verd però en pols, el de la cerimònia del te. No fa falta colar res, notes les miquetes :-D
Abril 18th, 2005 at 20:57
> Ahir me’n vaig fer un de verd amb absenta i posava els pelillus de punta, quina cosa més amarga X’-DDD
Crec que mai he provat l’absenta, encara que l’he sentida anomenar moltes vegades. En general m’agrada el te i el cafè dolços. No se pot dir que sigui un gran degustador d’aquestes coses.
> El gunpowder green més que venir d’una planta especial, vé de la planta del te… igualet que el te negre, el blanc o el vermell. El que varia és el moment i la forma de processar-lo ;-)
Això del “gunpowder” ho hauré de mirar: crec que tens raó.
> Ja has tastat el gelat de te verd que fan els japonesos? Ells fan servir matcha, que és te verd però en pols, el de la cerimònia del te. No fa falta colar res, notes les miquetes :-D
No, mai… i així com el pintes me fa moltes ganes. Coneixes qualque lloc per aquí on en facin? Quan hi anam? Qui s’hi apunta? :-D
Abril 18th, 2005 at 21:31
Sobre l’absenta… allò del Fary xupando limones no és res X’-D
La meva versió sobre les varietats bàsiques de té és aquesta (però qualsevol millora vendrà més que bé ;-)
- Te verd: després de collir les fulles de la planta del te, els apliquen algun tractament per aturar el procés d’oxidació, per això queden verdes. Hi ha un parell de mètodes (vapor, etc.) i preparacions típiques (una bolleta amb cada fulla, totes les fulles pulveritzades, etc.)
- Te blanc: més o manco com el te verd, però només agafen els brots més tendres que tenen uns pels blancs molt fins. Òbviament, és més car.
- Te negre: mateixa planta, però amb una oxidació molt forta degut al processos naturals de dessecat i fermentació (més o manco com les figues seques :-P). El típic.
- Te vermell: el més extrany, ningú sap exactament com es fa. Supòs que en fan còpies, però tradicionalment a Pu Erh (Yunnan, Xina) aquest te fermenta i es cura a unes coves segons una recepta secreta. Justament avui vespre me n’he fet un d’aquests. Té un gust MOLT diferent als altres. Hi ha reserves amb un parell de segles d’antiguetat. No tenc ni idea dels anys que té el meu, però com que no ho diu no deu esser massa antic.
Tornant als gelats: els de te verd i de sake són dels més bons que he provat. Crec que n’he trobat als quatre darrers japonesos decents (no giratoris O:-) que he visitat: el Shogun (pujant cap al Castell de Bellver), el Hanaita (darrera el Mercat de Sta. Catalina), el Tahini (a Puerto Portals) i el Tokio (a dues passes de l’àtic d’Aragó).
Ei, això de “qui s’hi apunta?” ha sonat bé, jo sempre estic cercant excuses per anar al japonès de davora ca nostra X’-DDD