Jo no hi crec, en això
“Jo no hi crec, en això” és el que em va dir dilluns un conegut que fa feina a una empresa, client nostre, quan li estava instal·lant alguns programes lliures sobre el sistema privatiu de la seva màquina.
La seva afirmació es presentava argumentada: “de què viuen aquests tios?”
Si ho pensam bé és comprensible. No s’acaba d’entendre això d’alliberar la feina que un ha fet sense cobrar res. Aquesta és la principal preocupació dels informàtics que es dediquen a vendre o produir programari privatiu i no coneixen la base del programari lliure.
També és el primer que pensa un usuari com el que faig referència.
El programari lliure té unes bases molt clares i unes característiques concretes que s’han de conèixer per valorar-lo i apreciar-lo.
Les quatre llibertats que anomena Stallman són els requisits sobre els que es construeix tota l’estructura que conforma el programari lliure. Podriem dir que és el que s’ha de complir per poder xerrar de programari lliure.
El conjunt de llicències lliures compleix aquestes bases.
Xerrant amb aquest usuari vaig veure que donava per suposades dues de les fal·làcies més típiques sobre el programari lliure.
- El programari lliure és gratuït.
- El programari lliure es regala a tothom penjant-lo a Internet.
La primera és la més clàssica i ve donada pel fet de que la denominació original en anglès, free software, es pot traduir com a programari lliure i programari gratuït. Normalment és la segona la que s’interpreta.
En realitat, però, el programari lliure pot no ser gratuït (a pesar de que molt d’ell sí que ho és). El que sí sol ser és més barat que l’equivalent privatiu.
La segona, el fet de pensar que el programari lliure s’ha de posar a l’abast de tothom obligatoriament, supòs que ve donada pel fet de que la majoria de programari conegut està disponible a Internet, des de programes concrets a sistemes sencers.
Sí bé el publicar obertament el programari té molts avantatges, en general l’únic que s’exigeix és que juntament amb els executables es distribueixin els fonts o aquests darrers estiguin disponibles a qualque lloc.
Això implica, per exemple, que a l’hora de crear una aplicació per a qualcú baix una llicència lliure només s’exigeix que s’entreguin els fonts al mateix, no sent necessari fer-los públics a tothom.
D’aquesta forma es pot cobrar pel desenvolupament de la mateixa forma que si fos privatiu, però amb l’avantatge de que el codi serà modificable per qualsevol que en sàpiga, baix les mateixes condicions de l’original.
Que el programari lliure sigui habitualment col·laboratiu i, de vegades, altruïsta, no ens ha d’allunyar del que realment exigeix. Coneixent això, és fàcil explicar a qui se demana “de què viuen aquests tios?” quina és la realitat del programari lliure i com està demostrant ser un model molt vàlid de produir programari i fer negoci amb ell.
En general, es deixa de cobrar per llicència, potenciant el cobrament per servei.
En Ricardo ho va explicar molt bé fa un temps.
Nota: Aquesta explicació és extremadament simplista pels que coneixen el programari lliure però pens que pot ajudar als que no. Si hi trobau qualque incorrecció, per favor, deixau un comentari.