ziga-zaga

Com ja debeu saber tots, aquests dies hi ha un fenòmen astronòmic que se repeteix cada any: “les llàgrimes de Sant Llorenç” (no sé si hi ha una denominació mallorquina per això). Es tracta del que popularment se’n diu “pluja d’estels”, concretament, les perseides (perquè aparentment el seu recorregut acaba aprop d’aquesta constel·lació).

I també sabeu que ni són llàgrimes, ni pluja ni d’estels. En realitat no és més que pols que va deixar un cometa de nom impronunciable en passar per les nostres contrades que entra a l’atmòsfera terrestre, desintegrant-se debut a l’alta temperatura provocada per la fricció.

Tot això està molt bé, però no lleva que sigui un espectacle digne d’ulls i ànimes interessades…

En teoria, ahir vespre va tenir lloc la màxima expressió d’aquest fenòmen, que encara durarà uns dies més.
Per això, avançada la matinada, vaig aprofitar que encara estava despert per sortir defora i intentar veure qualcuna d’aquestes llàgrimes.

Mai havia estat tant conscient (ni tant emprenyat) de la contaminació lumínica que patim. Visc aprop de Palma i se’m va fer molt difícil inclús veure els estels (els de veres) més lluminosos del firmament. Una vergonya. :-(

Vaig estar una estona vigilant a veure si en caçava qualcuna… però res.
De cop, però, un espectacle impressionant. Una sola llàgrima, perduda, brillant, espectacular… va creuar durant uns tres segons el cel cap al sud-est, bastant baixa, d’est a oest… (silenci).

Aliment per l’ànima, sí senyor. Sí que en som, de petits. :-)

This entry was posted on Dijous, Agost 12th, 2004 at 16:40 and is filed under Dia a dia. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.