ziga-zaga

Aquests darrers dies han estat una mica estranys per jo. Després de tancar alguns temes, que s’havien enquistat massa les darreres setmanes i mesos, havia decidit agafar els dies de pont per descansar una mica i desconnectar del món. L’ocasió pintava bé i vaig agombolar-ho tot per fer relax: volia passar uns dies sense ni tant sols pensar, llegint, escoltant música, passejant… en definitiva, vegetant un poc per agafar forces.

Però les coses no han sortit exactament com jo volia. De descansar i no pensar, res de res. Se veu que no hi ha cosa com intentar no pensar en res perquè el capet es dispari cap a una activitat desenfrenada.

Al final he pres algunes decisions importants sobre ampliar els estudis (que aquest semestre he hagut d’abandonar per problemes de salut que me l’han fet perdre), sobre canvis a la feina a nivell de projectes i persones…

Una de les decisions més importants que he pres ha estat la de perdonar algunes persones que m’han fet molt de mal. Crec que és una de les coses més intel·ligents que podia fer i que, a més, m’ha proporcionat molta tranquil·litat d’esperit.

Entre les coses més intranscendents: he sortit vàries vegades a fer fotos, he visitat el Saló Nàutic i aprofitat també per fotografiar alguns coneguts d’IB3 Ràdio que eren allà. Dinars i sopars amb amics… També he canviat el disc dur al portàtil i, després d’instal·lar nou sistema, estic recuperant les còpies del que hi tenia (si esperau correu de jo, teniu un poc de paciència, que en tenc molt de pendent). Entre les coses que me sap greu no haver fet, anar a un concert que un amic m’havia recomanat (ja tenia un compromís previ).

Con vos deia abans, el capet no ha aturat aquests dies. Per això han sorgit moltes idees i projectes que ara hauré d’estudiar, donant-los forma: projectes laborals, a Internet, personals, familiars… fins i tot artístics. Definitivament han estat uns dies hiperproductius.

I després xerren de l’astènia primaveral… Ja!

Avui horabaixa he estat testimoni de la inconsciència d’una mare (per dir-li de qualque manera), creuant un carrer principal de doble sentit amb trànsit, per allà on no hi ha pas de vianants (n’hi ha un a 25m), arrossegant de la mà a un nin d’uns quatre anys, mentre fumava amb l’altra un xigarro estant embarassada de cinc o sis mesos.

La mare que la va parir!

Definitivament hauríem de protegir alguns infants dels seus pares. Aquestes coses me posen la pell de gallina. Brrr!

Fer ràdio me pareix cada dia més divertit… pel que passa davant el micròfon però també pel que passa darrera. Es el que té la ràdio, que els oients no et veuen i no saben què s’hi cou quan el micro és tancat.

La fotografia que acompanya aquest apunt és de l’IBWEB al que vaig participar la setmana passada, un dels més divertits que he viscut. Els de la foto són els fixos del programa, na Lydia Sánchez i en Tino Martínez, dos personatges amb molt bon rotllo que miren de fer el programa dinàmic i també una mica divertit.

Aquesta setmana, per cert, i debut a un canvi de darrera hora, hem tengut més temps per fer tertúlia i xerrar de programari lliure. No crec que es repeteixi, però no puc demanar res més a pesar de que en Tino és molt receptiu al tema.

De vegades m’heu sentit dir a aquest blog que som assidu oient de la ràdio però que no sol mirar la televisió… i és vera. Ja fa temps que vaig substituir la televisió per Internet o la càmera, si pot ser, acompanyat pels amics. La ràdio em permet fer feina amb l’ordinador sense ser gaire intrusiva. Cada vegada l’escolt més a través d’Internet i ho sol compaginar amb la música, amb el meu estimat amarok, ja sigui en local o des de Last.fm.

Amb la ràdio, vas descobrint programes que, per un motiu o un altre, creus que val la pena escoltar. Per això he obert una nova categoria del blogroll anomenada “Ràdio i Televisió” on aniré posant enllaços a programes que escolt i vull recomanar. Visitau-la sovint que canvia a cada moment.

Dan & Dan ha(n) penjat una graciosa col·lecció de vídeos a YouTube… Això sí que és sincronització. :-)

No quedeu al començament, mirau-lo fins al final.

Vist al Facebook de Xavier Ricci.

Aquests dies, dins el marc del Festival Mallorca Fantàstica (Festival Nacional de Fantasia i Ci-Fi de les Illes Balears) (també a la Wikipedia), es duen a terme a Palma diverses activitats culturals com la projecció de curts d’animació que ha tengut lloc avui horabaixa al Teatre Xesc Forteza.

N’Eduard i jo hem decidit anar-hi perquè el programa prometia. S’han projectat alguns dels treballs finals d’aquests darrers anys del Master of Art in Synthesis and Computer Animation (MA ISCA) de la UIB.

Personalment he quedat impressionat de la qualitat del que he vist. De la dotzena de curts que s’han projectat, la majoria m’han deixat una molt bona impressió: per les idees i guions tant ben elaborats, pels gràfics espectaculars i, en general, pel conjunt d’històries molt ben resoltes. Algunes arribaven al coret.

Fent una reflexió, però, el regust que m’ha quedat és amarg. Un acte cultural com aquest, duit a terme un dissabte horabaixa a Palma, un municipi de 400.000 habitants, amb el recolzament del Consell de Mallorca, l’Ajuntament de Palma, la Universitat de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics… i un bon grapat d’empreses conegudes, realitzat a un espai públic com és el Teatre Municipal Xesc Forteza, a una sala moderna amb una imatge i so adequats i, a més, gratuït… ha tengut ni més ni manco que dotze espectadors. Dotze!

Després sentim com la gent es queixa de la falta d’oferta cultural que hi ha a ciutat, de que els caps de setmana no se pot anar enlloc… mentre omplen els mega-centres comercials que tots coneixem. Aquesta és la societat que tenim avui… i lo que te rondaré morena.

Bé, vos deix, que ja comença Gran Hermano. :-(

Ahir vaig sortir a sopar amb uns amics, frikis de la música, ells. En aquests casos m’agrada quedar un poc callat i escoltar perquè sempre n’aprenc molt. Es va xerrar de música, de webs i blogs, de projectes… i me’n vaig anar amb un regal: un EP dels Satellites.

Moments d’aquests són els que fan els dies més interessants.